És difícil poder creure com algunes persones encara es frenen a acceptar l'evolució tan gran que estem fent amb l'educació.
Tot i que ens retallin, ens malvegin i ens forcin a tornar enrere en molts aspectes (treure aules d'acollida, treure especialistes, afegir nens i treure mestres, treure beques als alumnes...del sou, ja ni en parlo) podem seguir fent passes endavant pel que fa a una bona educació, una educació per fer dels nostres alumnes caps pensants, persones amb sentit crític i capaços de sortir endavant en la nostra societat. La llei ens ho deixa clar, els joves ja n'hem sentit campanades a la universitat i la gran quantitat d'escoles que ja ho posen en marxa és cada cop més abundant. Per què encara hi ha gent que es resisteix al canvi? Per què encara trobem fitxes i llibres com a recurs únic i exclusiu...i per què encara es conceb la possibilitat de tenir LLIBRES a educació infantil?
Els meus alumnes, com qualsevols altres alumnes motivats a pensar i a aprendre de tota situació motivant i enriquidora, cada vegada són més reflexius i donen més voltes al coco però jo, he d'afegir a la meva feina els moments de "fer el llibre" perquè els pares els han pagat i els àlbums han d'arribar a final de curs ben gruixuts a casa, es veu que si no, és que no aprenen res. Si sabessiu pares, el que son capaços de fer els vostres fills durant el dia a dia i no apareix en cap àlbum...
Ahir, vaig agafar el dossier de matemàtiques del tercer trismestre. Per sort, puc combinar el "fer-lo" amb racons de mates i altres situacions que m'invento sempre que tinc l'ocasió.
Vam obrir la primera pàgina i hi havia el dibuix de tres testos i el dibuix del número 5. Tenia mig grup en aquell moment i els vaig preguntar: què creieu que hem de fer?
Diferents frases que van sortir:
- Jo veig tres pots, un gran, un mitjà i un petit..
- Un és vermell, un blau i l'altre verd...
- Jo veig el número 5...
- Però només hi ha tres.
- Falten dos pots! I així hi haurà 5.
- Podem dibuixar dos pots?
Els nens i nenes estaven molt contents, de fet, els seus caps havien fet una comprensió d'imatges i fins i tot n'havien extret conclusions, a més a més de no equivocar-se en els seus càlculs!
Però no: a darrera de la fitxa posava "Dibuixar 5 flors a cada test" Amb lletra d'impremta, petita, perquè jo els doni l'ordre, tal com vaig haver de fer..
- Està súper bé el que heu dit. Però el llibre vol que dibuixem 5 flors, perquè als testos es planten flors...
- Doncs la meva mare hi té plantes!
També li vaig deixar que hi fes plantes. Es cansaven els pobres, d'haver de fer cinc flors a cada test, fer tres vegades aquell exercici idèntic, quan dominen el número 5 des de fa uns mesos. I quan, en aquell moment, no estem treballant res relacionat amb les flors. Alguns, fins i tot, van decidir fer flors "grans, mitjanes i petites" depenent del test.
Creieu doncs que valia la pena? O el seu raonament era molt més interessant que aquella ordre?
Els pares i mares quan arribi l'àlbum llegiran a darrera "Dibuixar cinc flors a cada test" i veuran "oh! Que bé que ho ha fet el meu nen", però no tindran ni idea de que lluny el seu nen estava arribant, molt abans de començar a dibuixar aquelles flors.
L'esòfag. Aquest òrgan que empassa dia rere dia qualsevol de les emocions que passen per nosaltres. L'Albert Espinosa ho fa tan bé quan parla de l'esòfag; de fet ho fa sempre bé això de parlar, de qualsevol cosa. No és difícil empatitzar amb ell, sentir les seves paraules i dir, sí, l'esòfag és l'òrgan que més pateix pobret. Això d'empassar emocions no és feina fàcil, quan s'omple de sorpresa o alegria pot ser el ressonador de grans crits, o aspiracions repentines, que el fan tremolar (de bones vibracions, en aquest cas). Però quan s'ha d'empassar paraules per guardar-les ben a dins i que no surtin, que malament ho passa, i quan s'ha d'empassar saliva a grans glops i aguantar, aguantar les tremolors i la feblesa per no enviar l'ordre al cervell d'activar els llacrimals, que díficil pobre esòfag. I quan a part d'empassar saliva i paraules li toca empassar ràbia...aquí si que ha begut oli. I s'espanta, se li fa un nus, que costa tan de desfer que acaba inflamant tota la zona.
I benvingudes, angines, que ataqueu sempre que l'esòfag està indefens.
No m'agraden els diumenges. Els odio. No m'agrada tenir ressaca i pensar massa. No m'agrada veure malament algú que m'importa. No m'agrada que tothom es pensi que passo de tothom només perquè necessito temps per mi. No m'agrada que no m'entenguin i que m'imposin punts de vista, m'encanta que m'expliquin les coses i que em deixin que sigui jo qui vegi coses, amb el temps. M'agrada saber que la gent que m'estima encara que no ens veiem, hi és. M'agrada Barcelona, i aquest pis. No m'agrada no tenir temps per posar rentadores, ni per comprar piles pel comandament a distància. Tampoc m'agrada tenir sempre la nevera buida, però és divertit saber que sempre hi ha xocolata. M'agrada retrobar-me amb amistats i veure que no ha canviat res. M'agraden els Karaokes però no m'agraden tots els meus problemes amb les cordes vocals, no ho suporto. M'agraden els mims. M'encanta el Born. M'encanta perdrem pels carrerons i descobrir bars increibles i inimaginables. M'agrada conèixer gent i descobrir que tens tantes coses en comú. No m'agraden els transbords de metro, són horribles. M'agrada descobrir paraules que m'agraden. M'agrada el vi blanc.
M'agraden els dilluns. Adoro el teatre, veure'l i fer-ne. M'encanten els curts. M'agraden els dimarts. Odio anar a l'escola oficial i sentir que aprenc poc i que perdo temps. M'encanta el teclat de la Blackberry. M'agrada llegir un bon llibre. No m'agrada prendre decisions, em posa molt nerviosa. M'agrada escriure amb guix a la pissarra. M'agrada plorar de riure quan els meus alumnes diuen alguna cosa especial. M'agraden els dimecres. No m'agrada el gelat de xocolata. M'agrada la cocacola un dia de ressaca. No m'agrada sentir que m'allunyo de persones que m'importen i no saber com fer-ho. M'encanta l'arros a la cubana amb salsa de tomata i ou. M'agrada posar-li nota a les truites de patates de l'Anna. No m'agrada que a les escoles de Barcelona hi hagi tan poca gent jove, però m'agrada la gent que he trobat. No m'agrada esperar. M'encanta tocar la farina. M'agrada descobrir que coses que no m'agradaven ara m'agraden, com la pera o la crema catalana. No m'agrada cuinar. M'encanta escriure. No m'agraden els acudits. M'agrada anar en pijama. No m'agrada el desordre. M'agrada l'olor de camping i el color lila. M'agrada que em toquin el cabell i que em maquillin. No m'agrada veure la tele. M'encanta el cine. M'agraden els dijous. I els divendres, els dissabtes i...no m'agraden els diumenges. Gens, ni mica.
Una vez más, después de siete meses, demuestras, haciéndome más daño, que estúpida fuí confundiendo nuestra pasión con un amor para siempre.
Durante este tiempo, me han hablado mucho de amores, personas que me sacan ventaja y con un saco lleno de experiencias en la espalda. No podemos viajar toda la vida en una montaña rusa, nos marearíamos.
Las relaciones fogosas, pasionales, las que empiezan como un chute de la drogra más fuerte y atan los dos cuerpos como si fueran uno, que te dejarían sin comer ni dormir solo por poder pasar más rato con esa persona, las que son capaces de subirte en un "núvol Kington" hasta el cielo, luego te hacen caer hasta hundirte bajo tierra.
Y aún así, hay gente como tu, capaz de pisarme. Bueno, de intentarlo, porque por suerte ya no estaba en el suelo así que solo tropecé.
Estas relaciones hay que vivirlas i conocerlas, pero sobretodo reconocerlas, porque sinó corres el riesgo de que te hagan pedazos lentamente. No puedes vivir apagando tus propios sueños y encaminandolos todos solo por alguien, por mucho que lo sientas. Perderías el sentido de ser tu mismo, envolvíendote en una capa de vulnerabilidad.
"Cuando seáis mayores..." (nos dijo una persona muy sabia) "...os daréis cuenta de aquellos amores fogosos y pasionales acaban quemando, tenéis que vivirlos, pero al final os daréis cuenta que es otro tipo de amor el que os permitirá convivir. Que ya tenemos bastante con nuestro trabajo como para que nos agote también nuestra pareja"
Así es como vi que lo nuestro fue un chute de adrenalina, de pasión, de amor loco, un fuego con tantas brasas ardiendo que al final, era obvio que alguien podía resultar herido. Y me tocó a mi.
Ahora tú, vives de nuevo en una fogata, porque tu inmadurez te hace creer que es la única forma de sentirse vivo y quien sabe, quizá, vivirás siempre así, encendiendo fogatas. Mientras yo, empiezo a identificar otras llamas, más suaves, pero, las observo a lo lejos porque no las necesito para vivir. Primero, necesito llenar de nuevo mi saco de sueños, que, inconscientemente, había esparcido.
Tú, continua quemándote, intoxicándote por dentro mientras yo, me desintoxico y dejo que el vacío que me queda se llene de aire puro, para respirar todo aquello que me está esperando.
Hace tiempo que estoy en otra función, por favor, no te equivoques de guión.
Són les 11.15, tinc un munt de coses a fer per preparar-me per aquesta nit i aquí estic, davant de l’ordinador, pensant què dir d’aquest 2011. Pels que em coneixeu de tota la vida...sempre em dèieu que m’envejàveu per la felicitat 24 hores, el somriure inesborrable, el meu món de la piruleta on no hi havia lloc per les desgràcies; perquè si en passaven, sempre us ajudava a trobar-ne la part bona, si o no? Tot anava tan bé que no em parava ni a fer nous propòsits ni cartes als reis, perquè no necessitava res més que tot el que anava vivint dia a dia, sense dubte. I de cop, estic segura que l’any passat, a Venècia, havia d’haver comprat raïm. No en vaig menjar, ja que ningú ho feia...i clar, tota la vida fent-ho bé, doncs la vida em va dir, ara ja no serà tot tan fàcil Irene! I ale! Toma! Un 2011 difícil en tots els sentits. Jo no se afrontar coses d’aquestes, simplement perquè mai em passaven, però mai es pot dir mai, oi? Que difícil ha estat, i és, tot. Que difícil tornar a lluitar jo soleta pels meus somnis...he odiat molt aquest 2011, a la Irene Soler Ramos li trenquen els esquemes i uf! Ara què? Ja m’ho deien ja, és que t’enfonses en un got d’aigua! Doncs imagineu-vos en aquesta piscina...
Però aquí estem, a 31 de desembre, súper convençuda de que el 2012 ha de ser per força increïble, tot pot passar, tot pot donar un gir i joder!, per nassos ha de ser feliç! Ja es pot acabar el món, que jo se que serà feliç.
No vull ser tan tràgica, per això ja m’ho prenc mig rient, perquè no penso oblidar, del 2011, tots els que m’heu recolzat sempre, gent de la que ni t’esperes res i dius: ostres, és aquí. Retrobaments amb amistats, gent nova que ara forma part de la meva vida, unions més fortes, i noves il•lusions, aventures, moments que no t’esperes per res del món, però passen i aleshores penses, si en un tres i no res poden arribar a passar tantes coses bones, imagina’t quan ja tornis a somriure 24 hores, què passarà aleshores? Oh My God! De tot, passarà de tot.
L’únic propòsit del meu 2012 és lluitar amb més força que mai pels meus somnis, viure el moment i ser feliç, molt feliç.
Gràcies pels que heu format dels bons moments d’aquest 2011.
Molt de temps sense escriure una sola paraula al blog, perquè de cop ja no se ni de que va aquest blog, en primer moment pensat per parlar de pel·lícules i de viatges i que tan poques vegades m'he sentit amb les ganes suficients de textualitzar. Per què vull explicar-vos viatges que queden lluny? Qui sap, potser els propers, si n'hi ha algun dia perquè només la vida aquí (la bona vida aquí, està clar, que no em privo de res) em fa arribar justa a final de mes, estalvio, sí, però per alguna cosa més gran que petits viatges. Ara ja no és el meu principal objectiu. I les pel·lícules, en veig sí, però us en faríeu creus del poc temps que tinc per dedicar-lis temps a elles. I segueixo de baixa. Mai hagués dit que aquests mesos teòricament sense gaires obligacions estessin tan plens. Plens per poder dir: no he tingut temps! i que em diguin: però si tens tot el temps del món. No, no el tinc. I si t'ho penses és que no em coneixes bé.
Potser el fet d'operar-me a l'estiu ha estat la millor decisió, no de cara a la feina no, sinó per mi mateixa. Aquests mesos, ordenant les coses, m'ordenen la vida.
Els malsons em persegueixen encara, que difícl és dominar l'inconscient. Sempre t'ataca quan estàs més indefent, mentre dorms, i ja no hi pots fer res.
Quants de dies volen dir i fer coses que no pots dir ni fer, perquè estaries donant cincuanta passes enrera després de les 100 que portes endavant.
Quants cops enfonsada en mi mateixa sense saber per on tirar, però tirant.
Quants dies sense cap ilusió però, sense saber com, cercant-la en cada racó.
Quants moments d'enviar-ho tot a la merda, que si no fos per algunes persones, realment hagués enviat a la merda.
I tot i això. Uns mesos molt productius, no se si com a persona, però com sí com a actriu. Si no fos per això, ja no se que valdria la pena.
Així, que m'enfonso en els meus llibres de teatre cercats per totes les biblioteques, i dins dels meus monòlegs que tan m'ajuda la gran geni de la meva mestra d'interpretació, començo a millorar en velocitat llum en això que tant m'agrada, en això que em desviu i que em dona la vida: actuar.
No sabem on arribarem, però segur, segur que tot valdrà la pena.
I encara que escrigui per escriure, seguiré escrivint. Per ningú, pot ser, tampoc tinc cap intenció de ser llegida, només, de deixar volar paraules per treure-les de dins meu. Perquè dins meu arriben a colapsar-me.
Me trasladé, con grandes ilusiones y con la esperanza de que pequeños o grandes cambios me ayudaran a tirar adelante.
Soy fuerte, o eso dicen aquellos que me conocen, quizá yo no me conozco tan bien. O tal vez mi yo débil no suelo mostrarlo, suele permanecer conmigo, a solas, y le cuesta dejarse ver.
Trasladé cajas y con ellas trasladé recuerdos, sin saberlo. Destapando cada una de ellas destapé todos esos recuerdos. Quise taparlas y no abrirlas más, pero no lo hice. Dejé que salieran, que invadieran mi habitación pero que luego se fueran, por la ventana, a través de ese patio interior donde tantos vecinos dan voces a altas horas, quise que entraran por sus ventanas abiertas y salieran por otras, a la calle, donde el mismo viento los esparciera y los hiciera desaparecer para siempre.
Dejé cosas, muchas cosas, pensando que así dejaba recuerdos, lejos, olvidados. Pero no, las mismas cosas, aunque no exactas, se visten de los mismos recuerdos.
Recuerdos disfrazados han invadido cuartos, acciones y situaciones. Aparecen sin más.
Si al menos fueran tristes, o malos o simplemente aburridos...
Lo peor de todo es que lo que me transmite cada momento, cada situación, cada detalle es bueno. Ojalá no fuera así.
No me haré preguntas, a estas alturas los interrogantes, símbolo que me gusta bastante, quedan lejos.
Supongo que seguiré haciendo las mismas cosas que hago, viviendo las situaciones que vivo, porque son cosas tan simples como comer, dormir, limpiar, estudiar o ver mi serie preferida. Esperando que en algún momento se agoten, se cansen, se pudran, se esfumen y yo pueda simplemente vivir...tranquila, feliz y...porque no, fuerte.
No se ni per on començar a parlar d'aquesta pel·lícula.
Suposo que dient-vos que no aneu al cinema a veure-la, tenint en compte que sereu, possiblement, com la majoria de la sala i que us passareu la primera meitat queixant-vos en veu alta acompanyant la banda sonora del film amb uns quants "menudo timo", o més amablement amb un "que no nos engañen..." a l'estil més apm.
No negaré que jo mateixa vaig comentar a la Lídia un: "merda, la Eli i en Lluís no ens tornaran els diners de les entrades" i la pobre va haver de mantenir el tipus per no esclatar a riure.
És cert, la primera mitja hora és massa, és un salvapantalles d'imatges (precioses, això sí) amb música i frases de fons. Una anada d'olla que si haguès durat un cert temps seria passable però quan veus que el rellotge avança, i només ressonen les crispetes sobre un seguit d'imatges de documental de natura, et sents una mica com si t'haguessin pres el pel.
Arribes a posar-te nerviós pensant realment, estic veient un documental de la 2? O passarà alguna cosa? i després d'un temps excessiu sí, passa alguna cosa.
Però com pel·lícula rara i boja, tot i que a partir d'aquí he de dir que em va agradar el que ve després, pot ser que seguiu sense entendre o sense trobar el mínim sentit al que entendreu.
És un poema amb imatges de la vida. D'una vida, o unes vides. Seguim amb una simfonia de fons, imatges i paraules. Pràcticament amb un diàleg inexistent. Però ara ja podem veure el que el director vol que veiem. I podem entendre què ens vol dir, o simplement mostrar. Perquè de dir, no diu massa. Tracta temes de la vida com l'origen de l'existència, la mort, la fe...i els tracta sempre des d'una forma poètica i únicament amb sensacions.
Plans perfectes, fotografia espectacular i bones interpretacions pràcticament facials i gestuals fan que acabi la pel·lícula i que la meitat de la sala marxi directament a Plaça Catalunya a plantar la tenda. Mentre d'altres, que no ens quedem indiferents, volem acabar-la de pair, sabent que possiblement se'ns escapen infinits detalls. Així que obtem per anar a sopar i realitzar un cineforum, que com a mínim ens acaba d'aclarir alguns aspectes i, si més no, ens deixa tocats i amb ganes de tornar a veure-la (no a tots, ho se) per entendre més rerefons; a casa, això sí, perquè la primera mitja hora la poguem veure acompanyats d'un FWD.
Una primera operació a causa d'un quist a les cordes em va mantenir gairebé un curs sencer de baixa. Depressiu. Evidentment no dubto que vaig treure'n coses profitoses: mil i una pel·lícules, i mil i un dies per preparar i estudiar les oposicions de mestra d'educació infantil, que potser, si no fos per la baixa, no m'hauria decidit a treure'm encara i potser a dia d'avui ho tindria cru per treballar.
Després d'aquells llargs dies de "no rutina" o pitjor encara: d'una rutina de no tenir rutina i de sentir-te inútil perquè vols fer mil coses i no tens amb qui fer-les, ja que els altres tenen la seva rutina; va arribar el moment de començar una nova escola.
La vida dona voltes, Girona era un destí difícil i per una vegada a la vida, havia de passar, havia de formar part del Pere Torrent.
La meva mare es va emocionar més que jo. Ella era la directora i en el fons estava encantada de tenir-me a prop, de poder compartir feina, ja que el que és ben cert és que compartim ideals i gaudim plenament amb la metodologia que s'emplea justament en aquesta escola, la qual moltes escoles poden envejar i molt.
Al principi no n'estava convençuda, a ningú li agrada que puguin mantenir-te al marge de coses per ser qui ets. Però per res del món va ser així. Va ser un any d'alegries, de companyerisme, de noves amistats. Un any 10 a la feina. Un any on, per primer cop a la vida, apagar l'alarma no em suposava un esforç, perquè anava amb una ilusió tremenda a afrontar cada nova jornada.
Cal destacar, les meves paral·leles, suposo que mai em tornarà a passar igual, és difícil que sent 3 línies puguis avenir-te tant amb els tres. Com fetes de plastilina ens vam adaptar les unes amb les altres, omplint cada mancança amb les aportacions de les demés. Fent-nos grans companyes i amigues.
Avui, se que una d'elles ha decidit comprar una agenda en substitució meva. He rigut molt amb aquesta nova aportació :)
Quan t'adaptes treballant en una feina com aquesta és gairebé segur que t'adaptes en molts altres àmbits, així que la Sandra Quílez i jo vam decidir embarcar-nos en un viatge boig i ple d'aventures a London. El podeu veure aquí.
Sempre recordaré el curs al Pere Torrent i tot el que allà hi deixo.
No es pot entendre, s'ha de viure.
Antigament el google et sorprenia amb les seves lletres disfressades de coses curioses només de tant en tant, un cop al mes, o fins i tot menys. Aquell dia sempre ho comentàvem amb una bona amiga meva.
- Mira Anna.- li deia - mira la sorpresa que té el google avui.
Les dos rèiem, perquè ens agradava que ens rebés així, amb una sorpresa agradable i no amb el format típic de cada dia, que només transmetia rutina.
Ara el google té una sorpresa diària. Cada dia té una disfressa nova, seguramnet centenars de persones es dediquen a buscar disfresses pel nostre gran amic google.
Cada dia una sopresa. Jo ja no li dic res a l'Anna, però estic segura que ella deu somriure cada cop que veu com aquelles lletres que formen part escencial de la nostra vida diària, ballen per cartells curiosos i sorprenents, no deixant-nos indiferents i aturant-nos unes dècimes de segon abans de realitzar la cerca d'aquella paraula, pel·lícula, blog, actor, o qualsevol detall que ens ha passat per la ment i que com a mètode més eficaç i conegut, estem a punt d'utilitzar.
"Qué difícil. Pero me parece que aún es más difícil quedármelo para mí sola. Supongo que por eso lo hago. Tú siempre me preguntabas en qué momento había empezado a quererte. Empecé a quererte exactamente cuando me llamaste para decir que me dejabas. De hecho fue en ese preciso momento cuando olvidé el amor que sentía antes, me olvidé de la ternura y del sexo, de tu lengua, me di cuenta de que lo que había sentido antes no era más que el simple reflejo de lo que era el amor. Descubrí que no te había querido nunca. De repente pensé en aquella tortura que practicaban en Francia. ¿Sabes qué hacían? Ataban las extremidades de una persona a cuatro caballos y los azuzaban en direcciones diferentes. Pues así escómo me sentí. Así es cómo me siento. Ahora ya sé lo que es amar. Te amo con esa clase de amor que había rezado por sentir cuando era una adolescente y que ahora rezo por no volver a sentir nunca más."
Cosas que nunca te dije Isabel Coixet
És un monòleg que em va marcar d'aquesta pel·lícula, com a gran fan d'Isabel Coixet, avui, us recomano aquest drama, per quan us vingui de gust una pel·lícula tranquila, lenta...i que us arribi...emocions en estat pur.
PIC: DELIRIUM TREMENS A BRUIXES
Aprofitant que uns amics estan passant uns dies a Bèlgica, compartiré amb vosaltres i sobretot perquè ells tinguin la oportunitat de llegir-ho des de qualsevol ciber, algunes petites opinions i recomanacions sobre aquest viatge, que el vaig fer l'octubre passat.
Brussel·les i Bruixes
És un viatge màgic, romàntic...i a l’hora divertit perquè apart de visitar coses precioses fas paradetes cada vegada per provar una cervesa diferent. I acabes visitant les coses una mica tocat de l’ala...
És un viatge que es pot fer en pocs dies, Brussel·les ambun parell i Bruixes amb un dia ho tens vist. Tot Brussel·les te la fas caminant...!
Destaquem dos coses bàsiques: xocolata i cervesa. Obligatori!
Per visitar...
No entrarem en les coses bàsiques, per això tenim les guies! Parlem del Manneken Pis, no només és visita de rigor, sinó que s’ha d’anar a visitar cada dia i més d’una vegada al dia ja que el canvien de roba contínuament i pots tenir fotos amb molts uniformes. És molt graciós. A part del Manneken no deixem oblidada la Jenneken Pis, la versió femenina que està asseguda fent pipí i que trobar-la és una mica odissea ja que està força amagada en un carreró de “la calle de los carniceros (Rue desbuchers)”.
Ami em va agradar molt el museu del còmic,si teniu temps no està malament. “El Centro Belga del Cómic:hogar de los Pitufos, Lucky Luke y Tintín.”
La ruta de les parets pintades, a la oficina de turisme demaneu un mapa de les parets pintades, no se com es diu en francès però sempre hi ha algú que parla espanyol. A partir del mapa podeu intentar trobar les més cèntriques, n’hi ha per tot arreu i no és pas fàcil trobar-les totes!
Apart de visitar la plaça major, el GrandPalace, foto obligatòria a l’Hotel de la Ville i tot lo “bàsic” el més bonic és perdres pels carrers i fotografiar detalls, jo m’ho vaig passar molt bé fent fotos als aparadors sempre plens de delicatessens, i no deixeu d’entrar a veure les botiguetes de galetes i xocolata per dins ja que en la major part et deixen degustar.
També és interessant fixar-se en el nom dels carrers, a part del nom original les “rues” tenen noms divertits i sempre acompanyats amb els dibuixets.
Quan el cansansi apareixi o sigui moment migdiada recomano el parc de bruixelles per relaxar-se a la gespa...!
Bars i restaurants...
La majoria dels bars són bons per beure cerveses diferents, i en quasi tots et porten tapa de cacauets o altres fruits secs...les cerveses són cares però boníssimes!!!
Visita obligatòria al café de Bruixelles per fer una degustació de cerveses (una entre dos) i pintar la pissarreta que et donen de record i després la pengen formant part de la decoració del bar.
Elmeu lloc preferit de tot Brussel·les és Les gens que j'aime. Es sopa bé i bé de preu. Les cartes són àntics còmics i eltracte és molt agradable, vaig repetir força.
Heu de trobar el bar A la mort subite és la cervesa més bona i amb més graus de bèlgica, flipareu! SI no el trobeu, pregunteu...no feu com jo que volia trobar-la sí o sí, evidentment no va aparèixer fins que vam deixar de buscar. Aquí no usdonaran res per picar, aconsello que ho demaneu o acabareu fatal...
Ah!!Obligatori menjar “frites” que són patates fegides, boníssimes!!! N'hi ha a qualsevol lloc, igual que és obligatori provar els gofres..mmmm!
Cerveses obligatòries...
- Delirium tremens
- Mort subite
- Lindemans (de poma!!)
- Kriek (de cirera, de frambuesa...mmm)
- Kwak (seserveix en recipient de laboratori)
- Waterloo
Bruixes...
Poc a dir, la seva bellesa et transporta pels carrers, llacs i camins increïbles i la seva màgia t’embruixa.. Camineu, perdeu-vos i gaudiu d’un passeig en barca (obligatori!!).
Per dinar vam anar a un italià perquè tot era força car, no van faltar les cerveses de rigor.
El museu de choco story em va decepcionar, res a envejar al de BCN i la degustació és un trist tros de xocolata negra. Millor el de la patata frefgida! Que em vaig quedar amb les ganes!
En general és un viatge molt complet, té part de gresca (cerveses) part dolça (xocolata, gofres...) t’encisa amb les seva bellesa (bàsicament bruixes) i la part cultural (Brussel·les). Normalment marquen les parades les pròpies cerveses, ja que cada cert temps necessites descarregartanta beguda i acabes entrant a un nou bar on has de consumir, i ja que ets a Bèlgica demanes més birra, i així és un cercle viciós que serà la base de totel viatge.
Espero haver servit d’ajuda...bon viatge!!!
¿Cuantas veces en la vida volvemos a empezar algo? Volvemos a empezar el puzzle que ya hicimos y desmontamos, volvemos a empezar las clases después del verano, volvemos a empezar el trabajo que suspendimos, volvemos a empezar relaciones que ya rompimos, volvemos a empezar e-mails que no nos convencen suficiente, volvemos a empezar escritos, volvemos a empezar vacaciones, volvemos a empezar en el trabajo...Pero solo en contadas ocasiones, volvemos a empezar nuestras vidas. Des de cero, como si nada hubiera habido antes porque solo podemos pensar en un futuro que nos ayude a afrontar el presente y nos de las fuerzas necesarias para realmente volver a empezar.
Después de algún intento fallido, hoy, vuelvo a empezar un blog.
